Homenatge als dònuts

Durant aquesta setmana que Girona s'ha vist envaïda de turistes i visitants encuriosits per  l'annual exposició del Temps de Flors, que fa les delícies dels amants de les flors i dels qui estimen incondicionalment la nostra immortal i provinciana ciutat, no he tingut gaire temps de passejar en calma pel barri vell ni de practicar un gironisme actiu; imperatius com la feina (havia perdut l'esperança de poder justificar les excuses de sempre amb "la feina"!... element que últimament està condemnat al progressiu desús) i d'altres que ja ni recordo, m'han limitat molt les meves passejades que s'havien convertit en una tradició molt interioritzada. Aquest any estic prou satisfeta del que he vist; no només perquè el plàstic no ha sigut el protagonista de cada un dels estants exposats, sinó perquè he descobert algunes idees que m'han cridat molt l'atenció, com seria la que va fer-se a la Carbonera, al costat de la pujada de l'església de Sant Feliu. Lamento no tenir una fotografia que pugui testimoniar l'obra, però vaig valorar molt positivament la combinació de flors amb tota mena de llaminadures com caramels, xurros i de dònuts, de totes les categories "habudes i per haver".

Els dònuts han marcat un punt d'inflexió, un abans i un després, una nova manera de concebre els berenars tradicionals que les nostres àvies i mares s'entestaven a fer-nos prendre per a poder seguir una dieta rica i equilibrada. La bolleria industrial, però, entrava pels ulls i feia esclatar sensacions xocants de plaer a les nostres papil·les gustatives; el mal residia en la quantitat de calories i greixos que ingeríem sense necessitat. La meva mare no va facilitar-me una relació estable i freqüent amb els dònuts, la qual cosa sempre m'ha generat un pòsit contradictori d'amor-odi-gratitud envers les seves manies com a mare que s'estrenava amb la tasca de deixar descendents sans al món. Tot i això, una amiga psicòloga em diu que Espanya és el tercer país de l'unió Europea que té un índex d'obesitat infantil més accentuat, i estic segura que les estadístiques no enganyen. Malgrat els canvis alimentaris, fruit d'un nou estil de vida que no sembla que ens doni més qualitat de vida, voldria deixar escrit el meu homenatge als dònuts, pastissets que no han deixat mai d'agradar-me i als quals no puc, ni vull, renunciar-hi. La meva consciència està tranquil·la: a casa meva no faltarà mai una plata d'amanida, verdura bullida, feta al forn o crua, llegums, peix ni fruita. Els panegírics que lloaven la dieta mediterrània de la meva mare han fet el seu efecte i sóc un model exemplar, i a envejar, per qualsevol endocrinòleg o dietista, però... llarga vida tinguin els dònuts i totes les seves complexes varietats que la cultura anglosaxona i americana ens han deixat! Així sigui.