Acompassadament et repeteixo
les paraules de sempre i de sobte em demanes
què ha canviat i les mans et tremolen.
De què tens por? No et miris
al vell mirall. Aixeca't
i obre el balcó. Que s'ompli
la cambra de la llum
del carrer. Que rellisquin
pels llençols les paraules
de la gent fins que et facin
oblidar que hem crescut
isolats i solemnes.
Després torna; no temis.
La cambra és tot el món.
Tu i jo som tot el món.
¿Si poguessis penjar
quadres a les parets
ja no tindries por?
N'hi ha prou que puguem
emplenar aquest silenci
amb els vells mots de sempre.
M. Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada