diumenge, 25 de març de 2012

El pànic escènic

En alguna ocasió tots ens hem hagut d'enfrontar al públic, al pànic escènic i a les conseqüències derivades del nerviosisme de ser observat per més d'un centenar de parells d'ulls, perquè les nostres activitats laborals exigeixen donar la cara davant d'un grup de persones o perquè les nostres aficions es basen  en l'exhibició artística.

La por a equivocar-se o a fer el ridícul acostuma a començar amb un pessigolleig que s'instal·la als budells i que no ens abandona fins que els inevitables aplaudiments de rigor no arriben, acompanyats de felicitacions entusiastes que encara fan que ens sentim més culpables d'haver interpretat una determinada peça, on els errors garrafals comesos ressonen al cervell durant tota la nit, o d'haver parlat d'un tema que no dúiem prou ben preparat. El pitjor de tot segueix quan el pessigolleig dels budells va de la mà de les suors fredes que ragen del front o d'altres llocs molt més problemàtics de controlar quan  tenim gent al davant, sobretot si es duu un vestit negre de gala, ja ni en parlem!... és a dir: pecaríem de ser poc elegants. El més divertit arriba quan, en el moment culminant de pujar a l'escenari aparentant tranquil·litat i seguretat en un mateix, les mans prenen vida pròpia i les partitures comencen a tremolar de manera sospitosa davant la sorpresa i diversió dels espectadors de primera fila, i que si aquests, malauradament, són alguna autoritat de qualsevol mena o convidats especials, ja és per fondre's de vergonya i pensar a retirar-se definitivament del món artístic.

Sí, amics meus, el món de la cultura té certs aspectes escatològics i poc glamorosos dels quals no se n'escapa ningú si els nervis juguen males passades, però amb pràctica, morro i sentit de l'humor tot va com una seda i acaba bé.

dimecres, 21 de març de 2012

Tornen els dies grisos

Tornen els dies grisos a la meva ciutat. Benvinguts siguin! Aquesta vegada deixo el cel plumbi, les petjades d'aigua en l'asfalt i el recolliment dels carrers allà on han de ser. M'ho miro des d'una finestra sense saber on sóc, des d'on observo caure les gotes de pluja, i penso que aquesta primavera lúgubre ja no és la primavera de la Girona humida i gris que tant estimo.

Sé que hauré d'albirar moltes més tardes de pluja, i moltes més estacions que conformaran la història cíclica de tots nosaltres, però ja no sé des de quina finestra. En el fons, no és important. Avui, però, faig meva per sempre la tarda de llum somorta i la interioritzo endins, molt endins. Els records són el remei a una possible nostàlgia que sorgirà en un futur però que, encara ara, no vull pensar-hi.

dilluns, 19 de març de 2012

Les branques d'un arbre mil·lennari

Pujaríem de dues en dues les branques d'un arbre mil·lennari que hauria fet arrels en terra feréstega sense pensar en tot el que quedaria als nostres peus. La resta del món perdria la perspectiva del present i observaríem tot allò que hauríem deixat enrere, per no tornar-hi mai més.

Acompanya'm, amiga felina. No pugem les branques de dues en dues, pensem en els errors d'un moviment erroni i les seves fatals conseqüències, però no em deixis, acompanya'm. Ensenya'm a mirar amb distància, a vista d'ocell, per sobre del bé i del mal, i per sempre.

dijous, 15 de març de 2012

Final feliç

És habitual trobar temes que han generat rius de literatura al llarg de la història i de la memòria popular que reben les següents generacions. Un dels meus preferits és el de la donzella malmaridada, amb la conseqüent (o no) rebel·lió a l'autoritat i a la voluntat paterna.

El rei Lluís de França (quin dels XVI abans no esclatés la Revolució francesa?) tenia una filla que sospirava per un cavaller de segona fila, de poca fortuna i d'honor més que qüestionable que no era de l'agrat del monarca. La princesa, obstinada i fidel a la seva voluntat, prefereix ésser aïllada i empresonada a la torre, durant set anys, quan el seu pare l'exhorta a renunciar al cavaller Deón, que, si no era un partit massa recomanable, sí que deuria d'una bellesa digna d'Apol·lo perquè la noia acceptès amb resignació un xantatge tan cruel i tan freqüent al llarg dels segles, quan es tractava de mercadejar les dones amb fins polítics.

Els dos enamorats, però, urgeixen un enginy que deuria marcar moda a ca'l els anglesos, (potser l'obra de Romeu i Julieta no hauria estat escrita si no fos per això) quan el cavaller Deón escriu unes lletres a la princesa perquè fingeixi la seva pròpia mort  i puguin dur-la a enterrar a Saint-Denis. I, curiosament, el pla es porta a terme a la perfecció: en una processó fúnebre i solemne, al davant de 80 capellans i 30 bisbes, el cavaller atura els prelats eclesiàstics, treu el seu ganivet d'or i esquinça el sudari que embolcallava el cos de la princesa, viva i somrient, deixant tota la florinata de París amb un pam de nas. 

Cançó popular de final feliç que no sempre era, en aboslut, el desenllaç habitual. A continuació us deixo l'enllaç que explica aquesta preciosa i divertida història perquè la sentiu. 

dimecres, 14 de març de 2012

La meva Arcàdia

Miro amb optimisme el pati de casa meva. El llessamí que tant ens agradava a les dones de casa, i que conformava la nostra Arcàdia particular, ja no hi és. No em sap greu, era qüestió de deixar pas al canvi i a la renovació; cada vegada que el mirava em recordava d'algú i, malgrat que els records no sempre vénen acompanyats de tristesa, són records que conformen un temps que ha passat i que no vull reviure.

Avui plantaré llavors. Encara no sé de què. Veurem, triarem i esperarem. La resta no és important.

diumenge, 11 de març de 2012

Les tardes dels diumenges

Malgrat que el diumenge és un dia que gaudeix de mala premsa en general i que se l'assimila a tardes tedioses o avorrides, jo no puc sinó guardar-me els diumenges per a recordar i viure'ls amb cert hedonisme plaent. Sí, molts aprofiten per dedicar el dia a la família perquè els horaris no sempre ajuden al llarg de la setmana, o d'altres prefereixen enfocar-ho amb la tranquil·litat que permet el dia de descans per excel·lència.

Probablement les migdiades s'allarguin més del compte i si ens descuidem arriben les sis de la tarda i encara estem estirats al llit o al sofà. Automàticament busquem un canal de televisió que no es caracterizi per bombardejar amb programes estressants relacionats amb la premsa del cor i preferim les sempiternes pel·lícules dolentes d'Antena 3, que vista una, vistes totes, però que entretenen. En l'hora baixa connectem qualsevol xarxa social que freqüentem per a potenciar les relacions virtuals, saludarem als coneguts i tafanejarem les fotografies que els nostres amics hagin penjat del cap de setmana, siguin d'una escapada ràpida a tres hores en cotxe de la seva llar, o les de la festa de dissabte on les copes de més ja començaven a passar factura en l'expressió facial dels retratats. Tot això, evidentment, combinat amb la lectura d'aquell llibre que comença a acumular pols a la tauleta de nit i que és una estampa de culpabilitat que ens recorda les poques hores que dediquem a la lectura, al llarg del mes.
Per altra banda, però, hi ha diumenges que passen més ràpid del que voldríem i que no tenen aturador. Caldria frenar el pas dels segons per arribar als seixanta minuts, no haver d'estar pensant que en poques hores més la situació serà diferent, i que la tarda tinguès 24 hores  en el concepte temps. Si fos possible, retindríem per sempre, entre els dits, els llençols entortolligats i enredaríem els cabells als coixins, que haurien perdut el rumb inicial en el mar de plomes. Aquells són, sens dubte, els diumenges que valdria la pena viure, una i altra vegada per a tenir un sol record que ompli les últimes setmanes d'un hivern que ha durat massa i que, per sort, aviat haurà passat. 

dimecres, 7 de març de 2012

La llum inexistent

La llum era inexistent i no podria parlar d'una ciutat, ni de les ombres captives d'una història ja llunyana, ni de les parets de pedra que el temps havia degradat en l'espai que no vam resseguir pam a pam. Era vespre nit i no vaig buscar la poesia ni aquell instant que només la fotografia retrata per sempre més, perquè sabia del cert que el temps era el meu aliat.
No, no és moment de passejades ingènues que duguin al romanticisme perquè no et vull retrobar en els records ni en l'enyor de la metròpoli solitària. 
Sèiem l'un davant de l'altre i jo no sentia el neguit d'una adolescent que sabia que entregaria el cos a l'escollit. No, això ja va passar. No vaig entregar-te el cos, ni el cor, ni tan sols l'ànima. No hi havia res a entregar. No et vaig estimar com una amant llençada a la cursa contra el pas inexorable de les hores, consumint la passió de tota una vida en una fatídica nit que irremeiablement s'acaba oblidant.

Escric de tu amb la culpabilitat d'haver acusat algú, un temps ençà, d'estimar -mea culpa-, d'haver desitjat una altra a les meves esquenes -mea culpa-, i de no haver-me estimat prou -mea maxima culpa-.

Ara ja, però, no em cal la contricció per ser salvada. Vaig veure un trosset del temps futur en una copa que subjectava amb la mà tremolosa, insegura però determinada, mig buida de vi però tan plena de tot i de mi. Tu, i només tu, ho saps.

dimarts, 6 de març de 2012

Els burgesos

No tot poden ser flors i violes en la meva percepció del regne felí; cada gat és un món i un caràcter diferent, i no tots són éssers ensucrats i misteriosos, com diuen alguns dels meus amics que ja estan una mica fins al capdamunt de sentir-me la mateixa cançó, dia sí dia també.

Monsieur Le Bourgeois/ Madame La Bourgeoise és un prototipus ideal per fer-ne un petit escrit al blog: Els gats o gates burgesos/es viuen mantinguts des del primer fins a l'últim dels seus dies, no caçen i no col·laboren en cap mena de tasques que s'espera d'un felí. Acostumen a apropiar-se del seu espai com si fos un territori inalienable i s'acullen a ell com si s'acollissin a sagrat; casa seva és el seu locus amoenus i no accepten la presència de cap altre element invasor. Quan aquest/a es veu obligat a compartir el lebensraum amb d'altres gats, reaccionen amb indignació fent ús de totes i cadascuna de les armes que un gat sap fer servir per mostrar al seu amo/mestressa que la nova situació no és del seu agrat.

En primer lloc es mostrarà esquerp/a quan arribi l'hora (sovint molt més esperada per l'amo/mestressa que no pas pel mateix felí) de les carantonyes i de les carícies. "No has tingut la gosadia d'envair la meva intimitat? Doncs busca els "mimos" en una altra banda, a veure si n'aprens!" -pensarà Mr./Mme. Le/La Bourgeois/e-. En segon lloc, buscarà la soledat i es farà de pregar fins i tot quan arribi l'hora dels àpats; si voleu un consell, només se'l podrà comprar (i amb prou feines) amb les millors llaunes del mercat que tinguin gambetes i salmó. Sí, exacte, llaunes que costen més d'1€ al supermercat i que haurem de servir-li al plat serrant les dents i com si es tractés d'un client especialment pompós i exigent. En tercer lloc, no dormirà al llit del seu amo/mestressa com sempre fa sinó que buscarà els racons més incòmodes de la casa per passar-hi la nit perquè ens sentim presos d'un sentiment de culpa i això no ens deixi conciliar la son.

Sí, efectivament hi ha gats que pateixen certs problemes d'adaptació als canvis sobtats. És una de les màximes felines perquè, com la majoria dels amos de gats sabem, els nostres amics no toleren gaire bé els canvis ni res que alteri la seva quotidianitat. Per evitar situacions com aquestes i que tot torni a la normalitat, cal treballar la sociabilització i la comunicació; cal jugar amb ells i consentir-los dins dels límits raonables. Cal observar-los amb paciència i tolerància, però, sobretot, prendre-s'ho amb bon humor i assumir que qui mana a casa són ells i no nosaltres. Si interioritzem aquesta realitat, tots serem molt més feliços.