Ignoro si la meva educació va ser excel·lent, satisfactòria, passable o pèssima, però tinc per ben segur que els meus pares no consideraven una pèrdua de temps el fet de comunicar-se i parlar amb mi, dedicant-me part del seu temps que podrien haver invertit en oci personal. Suposo que d'això ja es pot considerar educació a seques i, al cap i a la fi, nosaltres acabem siguent el pinso que mengem des de la tendra infància, per tant no és d'estranyar que una de les meves característiques psicològiques sigui gaudir d'una bona conversa amb la persona que tinc al davant i intercanviar experiències de tot tipus. No només m'agrada interactuar amb aquells qui aprecio i que em poden reportar algun benefici intel·lectual, sinó que el complex art de parlar s'ha convertit en el meu vehicle indispensable per a la resolució de qualsevol conflicte que pugui sorgir, sigui d'índole acadèmica, laboral o personal.
Quan topo contra un mur infranquejable, hermètic i tancat a tot tipus de comunicació verbal que no sigui eminentment necessària, m'ofego, m'atabalo i em sento perduda; m'és del tot complicat allargar una mà amiga a algú que no la necesita i que tampoc l'ha demanada, però deu ser que està en la meva naturalesa interessar-me per qualsevol fotesa que pugui formar part de la seva vida, sense ànims de caure en la vulgar tafaneria. Segurament serà qüestió de practicar la capacitat d'adaptació i la tolerància envers aquells qui mostren un tarannà més reservat i que fan del silenci un refugi on hi guarden moments de benestar o de recolliment íntim, encara que jo sigui de les que penso que parlant la gent s'entén i, que tot allò que ens pesa com una llosa en l'ànima, podria ser reduït considerablement si es pogués compartir amb aquells qui ens tenen presents cada dia, encara que no ho haguem demanat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada