"Fer dissabte" és una expressió sobradament coneguda pels catalans, sinònim de fer endreça i neteja a fons de la nostra llar. En el meu cas, no acostumo a regir-me per les lleis de l'ordre i, encara menys, en un dia tan magnífic com el dissabte perquè se m'acudeixen moltes altres maneres diferents d'aprofitar aquest dia, però avui no he tingut més remei que fer una mica d'espai en els buits que omplen les caixes i les carpetes empolsegades.
No hauria imaginat mai que les tardes sense fi que vaig passar a les aules velles del conservatori, ocuparien tantes hores del meu temps de lleure ni omplirien tants carpesans amb fulls i més fulls d'exercicis d'harmonia i contrapunt. Me'ls miro i encara no entenc com vaig ser capaç de robar hores de son i de voluntat per a la resolució d'estúpides melodies que els professors improvitzaven a classe, o d'estudiar tants segles d'història de la música. Passo per alt tot el Romanticisme i el segle XIX, períodes que marquen un abans i un després en les normes que imperaran en la composició actual: prohibides les quintes, les octaves són el recurs del pobre i una heretgia imperdonable, cal reforçar el punt àlgid dels acords de sexta i tercera...tot plegat m'avorria i em marejava, i suposo que quedaria més que justificat si confesso públicament que els meus exercicis d'harmonia mai van ser puntuats amb més d'un notable o un aprovat, per no parlar de l'ingent nombre de fulls que el professor em retornava amb cara de perdonavides, acompanyat de l'inevitable gargot de "repetir, molt deficient".
Però, de sobte, entremig de tanta suor i exercicis repetits, apareix un resum escrit a mà d'un dels compositors i organistes més brillants que es coneixen fins a dia d'avui: J.S. Bach. Per si no fos poc, en els meus anys adolescents m'havia fotocopiat tot el llibret de la Crònica d'Ana Magdalena Bach, un dels llibres que més van marcar la direcció de la meva carrera musical. Fullejant entre els apunts, trobo una petita poesia que Bach va escriure a la seva segona esposa, el dia que es van casar:
A vuestro servidor le trae
inmensa felicidad
veros hoy tan jubilosa,
mi bella y joven esposa.
A quien os contemple ornada
de vuestro traje de boda
y de lirios coronada,
el corazón sonreirá
por vuetro feliz aspecto.
¿Por qué, pues, ha de extrañar
que mis labios y mi pecho
dejen su gozo exhalar?
Segurament, a hores d'ara, no seria el que sóc sense haver llegit aquell llibre, i els meus gustos musicals haguessin anat per altres derroters sense tenir res a veure amb la música antiga. En qualsevol cas, deixo estar la filosofia de "fer dissabte", no em desfaig de cap carpeta i ho torno a endreçar tal i com estava. Em sembla que mai seré capaç de desfer-me de tants anys de la meva vida ni de músics tan preuats per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada