" Ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas formas que el hombre puede elegir para ser un imbécil."

(J. Ortega i Gasset)

Adéu siau!

Premsa i televisió han estat inesgotables pel que fa als dos temes estrella del cap de setmana i dels últims dies de setembre: estic parlant del decret de la dissolució de les corts, del compte enrere pel que fa a la convocatòria de les eleccions del 20-N, i de l'última "corrida" de toros a la Monumental de Barcelona. Francament, senyores i senyors, els plors per la tauromàquia que ha no ha pogut morir de mort natural se me'n refoten sobiranament, sobretot pel que fa a la suposada taurinofília que els seus defensors defensen a Catalunya. Sentint-ho molt, Olot i Barcelona haurien sigut pioneres pel que fa als braus entre els segles XVIII i XX però en la Catalunya que jo conec i reconec, aquella que els meus pares van ensenyar-me a estimar i que els llibres de la Renaixença m'han fet somniar, no hi entren les "corrides" per res del món. Això és com voler comparar els toros amb el "gazpacho"; potser s'ha acabat integrant en la dieta d'algunes llars catalanes, però no és un plat català, es miri per on es miri.

Pel que fa al comiat del senyor Rodriguez Zapatero, bon vent i barca nova!, que diuen a casa meva. En el fons no em sembla un mal paio, tot i que això de que "apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña" (2003) ha quedat en paper mullat, i vist que "no existe tal crisis", em fa dubtar sobre convidar-lo a un cafè per parlar cara a cara... al cap i a la fi, pagar 0,75€ per un talladet no és res de l'altre món, ara que ja no es regalen els 400€ d'ajuda.

En fi, passem pàgina el màxim de ràpid possible i diguem adéu siau a tot allò que sigui de mal empassar, tant el fet de posar fi a actes brutals que es delecten amb el patiment d'un animal en nom de la tradició, com el fet de deixar enrere una de les pitjors etapes econòmiques del segle XXI amb un president que va negar l'existència dels forats negres i que no va saber jugar amb mesures pal·liatives a temps... a tot plegat, Adéu siau!!!

La sargantana

Per fer honor a un dels poetes més grans de casa nostra i en senyal de respecte i dol a aquestes bestioles que la meva gata ha caçat i torturat sense pietat, al llarg d'aquest estiu:

                                       LA SARGANTANA

Ella no em veu.

Passeja al meu entorn amb confiança

com si jo fos un roc. S'atansa,

-quasi m'espantes, cocodril pigmeu!

Si ara mogués el braç, o el peu,

com fugiria!

Però no em mouré pas.

Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia

no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.

Sargantana de mi, sota un cel massa ras!

O Déu meu, i en quin cau m'amagaria

si moguessis el braç?

(Màrius Torres).

Vet-ho aquí una vegada...

Que els contes són rondalles populars del segle XIX rescatades de l'oblit per quatre lletraferits que es van dedicar a reescriure-les en cançoners és veritat, però que diguin que els contes són exclusivament per a infants i jovenalla, ja és una altra cosa perfectament discutible. Feia molts anys que no anava a sentir contes, però el cicle Girona De Contes va engrescar-me gràcies al llaminer programa que ofereix al llarg d'aquesta última setmana de setembre a diversos punts de trobada de la ciutat de Girona.

Ahir vaig anar a sentir "Contes de capellans" al Museu d'Història de la Ciutat, explicats per Albert Estengre; evidentment, aquestes contalles tenen un gresol popular que arrenca de la rumorologia, de les males llengües i de la tafaneria (no sempre benèvola) d'aquells habitants del poble de torn que no acabaven de simpatitzar amb el mossèn que regentava la seva parròquia. En qualsevol cas, els sacerdots i tota mena de religiosos sempre han sigut susceptibles de ser el blanc de les burles cruels pel que fa a la seva renúncia dels plaers de la carn, malgrat que aquells homes de bé sempre estaven envoltats de beates incondicionals, majordomes i tot tipus de dones mal maridades i prou eixerides com per donar allò que volien a qui volien. Amb tots aquests elements, no és estrany, però, que les històries (fins i tot aquelles de l'alçada d'un campanar) que avui ens han arribat, i si estan explicades amb la gràcia d'un narrador com Estengre, ens garanteixin passar una estona d'allò més divertida i interessant.

Espero amb impaciència les pròximes sessions i val a dir que són del tot recomanables per a tot tipus de públic amb ganes de que els expliquin aquells contes que no van poder sentir quan eren petits.

Espero trobar-vos-hi! Fins aviat.

Consells per a un dia de crisi

Viure un moment dolç no és cosa fàcil en els temps actuals que corren: les hipoteques se'ns mengen, els lloguers no han baixat de preu, el nostre lloc de feina amenaça d'expulsar-nos sense massa contemplacions, els estalvis minven a mesura que passen els mesos i tots els qui ens envolten estan nerviosos, pateixen i ens fagociten en una atmosfera d'inseguretat i de dubtes.

Fa temps que vaig dir-me: "ja n'hi ha prou!". Hi ha mesos que ingresso un capital considerable que em permet fer la meva vida amb certs luxes -malgrat que mai són luxes banals-, i d'altres temporades que visc de la bona voluntat del meu pare i dels cafès dels amics que em conviden i que sempre prometo tornar quan passi per un millor moment. Ells ho saben i jo no he deixat mai de complir les meves promeses. Però prou malestar i angoixa!

Malgrat que l'economia mou el món i que els meus escrits puguin fer pudor de tòpic resclosit he de dir que cal mirar-se la situació amb ulls nous i amb intenció d'adapatar-se al que s'hagi d'esdevenir. Mentrestant, amics i amigues:

1- El vostre cau sempre serà el vostre cau, i fins que el banc no us digui el contrari, gaudiu d'allò que us heu guanyat, sigui poc o sigui molt. És vostre i ningú té dret a discutir-ho.

2- Quan arribeu a casa després d'un mal dia, obriu-vos una cerveseta o una ampolla de vi. Aquests petits plaers no són cars si es sap triar bé i si es guarda moderació. A continuació brindeu per vosaltres (si esteu sols) o brindeu amb els qui us acompanyin, perquè sí, perquè sou collonuts i perquè us ho mereixeu.

3- Prepareu-vos uns palpissos o unes costelletes de xai (depenent del pressupost) fins que quedin ben torradetes i el greix sigui cruixent, és quelcom que a mi em fa tornar boja i que m'encanta... si ho proveu, no us en penedireu.

4- Després de sopar, interactueu amb aquells qui compartiu el vostre cau. Si teniu un gat o un gos sortiu a passejar o jugueu amb ells; els animals de companyia també perceben si nosaltres estem capficats o anguniosos i no entenen els motius. Si teniu fills, intenteu arrencar-los de la Play Station, de la tele o de l'ordinador i que us expliquin com es diu el noi o la noia que els agrada, què han fet a l'escola/institut i no deixeu que us escurin les butxaques fins que no hagueu mantingut una conversa de mitja hora com a mínim amb ells. Si se'm permet el comentari, el jovent no sempre és conscient del que els tocarà viure si es poden passar el cap de setmana amb 50€ a la cartera... parleu amb ells, renyeu-los si fa falta, però sempre sempre sempre ha de predominar la conversa civilitzada i l'interès cap a ells.
Si teniu parella, amics, això ja és una altra història. Al cap i a la fi, no li hem fet pagar alguna vegada la nostra frustració i el fet que les coses no ens surtin com nosaltres volem? No li demanem, ni que sigui inconscientment, que ell/a mogui la vareta màgica i que tot es solucioni?

En parella sempre hi ha el perill de caure en la rutina i en el tedi de la vida quotidiana. Doncs ja n'hi ha prou. La rutina no és negativa si es sap combiar amb una mica d'imaginació i ganes de tirar endavant. On estava escrit que per trencar amb la vida rutinària s'havia d'anar a sopar per 70€? A mi em sembla que enlloc.

5- Feu-lo/la parlar. No us conformeu mai amb monosíl·labs per resposta, queden prohibits els "sí, no, bé, normal, ja veurem"... el nostre llenguatge és ric i versàtil, i és la nostra obligació aprofitar-lo fins que s'esgoti. Doneu un toc de sentit de l'humor als moments finals del dia: robeu-li les sabatilles, amagueu-les, feu-lo/la fora del llit per jugar, mossegueu, esgarrapeu, petonegeu... el que sigui, però feu. Aneu a dormir amb la sensació que potser no arribareu a final de mes, que el vostre cap és un "capullo", que l'empresa no és solvent i que ja veurem quan paguen, que vindrà una tercera guerra mundial o qualsevol altra catàstrofe, però tot això hauria de quedar compensat pel sol fet d'estar al vostre cau i abraçats amb la persona que tingueu al costat, perquè val la pena.

Si això pot servir per a crear un moment dolç en temps de crisi, ja em dono per satisfeta... i perdoneu-me el post de conte de llagrimeta, avui tenia ganes de dir tot això. :)

Aquells meravellosos finals dels 90

En aquells anys que deixàvem enrere el segle XX per endinsar-nos en el nou mil·lenni, jo estava finalitzant la meva etapa d'estudiant de secundària a l'institut; un de qualsevol, tant se val. De fet, mai se m'hauria acudit parlar d'una etapa que ja tenia oblidada al calaix dels records enterrats però la setmana passada em vaig trobar un amic que va dir-me que li faria il·lusió llegir un post de les meves relacions d'adolescència. (Ai Senyor! El pobre no sabia què es veuria obligat a llegir!)

De fet, si hagués de definir les meves relacions amb un sol adjectiu seria "inexistents". Suposo que la meva total absència de relacions amistoses venia donada per un caràcter repel·lent i gens disposat a seguir les pautes dictades en allò que tocava fer quan es tenen entre 15 i 18 anys. Recordo perfectament que cada vegada que expressava una opinió en veu alta sempre anava acompanyada de bufets d'exasperació i d'ulls en blanc que venien a dir que el meu parer no era benvingut i que tampoc ningú me l'havia demanat, la qual cosa era veritat. Per altra banda, però, potser he de donar gràcies d'haver estudiat en aquells meravellosos anys finals dels 90, sobretot pel fet que més endavant es va posar de moda el "bulling" i que jo no em vaig veure obligada a patir; els meus companys, en el fons, eren gent educada i tolerant que es limitava a ignorar-me tot el que podien i a criticar-me fora de l'aula, si és que en algun moment vaig arribar a ser tant important per ells com perquè invertissin més de cinc minuts en la meva impertinent persona.
Sí, ho reconec: em comportava de manera impertinent i repel·lent amb plena consciència dels meus actes. Era un peix que es mossegava la cua; com més exclosa em veia del grup (cosa que cou, cou moltíssim encara que es vulgui anar d'independent) més feia èmfasi en criticar en veu alta els punts flacs que podien provocar indignació entre la massa: des de l'estrena del programa Operación Triunfo -que va tenir moltíssims seguidors entre la meva classe de 2n de batxillerat-, passant per riure'm obertament d'alguna noia que practicava ideologies pseudo d'esquerres molt mal enteses, cridant massa i llegint poc. Tal i com es pot extreure de l'experiència, tot plegat em va valdre un allau de sol·licituds d'amistat de cares a un tercer mil·lenni però no precisament en el segon.

Que consti, no sóc rencorosa i per sobre de tot... bon rotllo, eh? Si cap dels meus lectors es topa amb algun ex company de classe, que faci el favor de preguntar-li per mi ja que es divertirà molt a costa de les meves barrabassades i dels comentaris fora de lloc. M'agradaria pensar que ja no es recorden de mi, però em sembla que no és el cas perquè que quan me'ls trobo pel carrer encara em saluden com si no hagués passat res; ara tots ja hem crescut i som homes i dones de bé... alguns d'ells/elles mestres que deuen predicar la integració i la tolerància envers els altres. Per si de cas, he demanat els noms de les escoles on treballen perquè com es comprendrà, en cap cas hi duria els meus fills. Si d'això en voleu dir rancúnia, endavant. Però jo tinc la consciència i el sentit de l'humor en la mateixa neurona cerebral, i aquesta és la que més potencio.

Gràcies a tots els qui hagueu tingut la paciència de llegir-me fins al final!!! Salut.

La disculpa

-¿Judith aún está enfadada por mi culpa?
-Creo que si
-Entonces pídele disculpas de mi parte y todo arreglado.
-¿Crees que será tan fácil?
-Por supuesto, las mujeres siempre se tragan una buena disculpa. Ellas siempre te perdonan por lo que les haces, no por lo que no les haces.

(Two and a half man)

La Catalunya que no s'adona de res

Catalunya celebra la seva diada el dia 11 de setembre, una data significativa a nivell històric que cada any ens recorda els anys convulsos que es visqueren a casa nostra a partir de 1640 i, més endavant, la derrota de 1714 a mans de la dinastia Borbònica que s'havia instal·lat a la cort reial. Poble curiós el nostre. Tal i com he llegit en el blog d'un bon amic i que, espero, sabrà perdonar que citi la seva idea, hi ha altres dates tant o més adequades per celebrar la construcció de la identitat catalana i d'un estat que vol deixar de ser abstracte o impersonal per a convertir-se en quelcom palpable, fort i corpori, però això ja és una altra història; Catalunya vol i necessita, per sobre de tot, sentir que encara és viva i que respira.

Deixant de banda les amenaces reals que ara patim a casa nostra, per una banda, la immigració dels anys 70, semi integrada, i l'actual que no vol sentir-se prou catalana com per parlar la llengua i acceptar la cultura però sí cobrar les ajudes i obtenir els privilegis de la ciutadania local; i per altra banda, la imminent victòria del PP en les eleccions generals que es mor de ganes de canviar radicalment l'esquelet de les autonomies, fa que estiguem visquent una agonia que ja dura molts segles. No tinc altre remei que dir que, allò que la democràcia havia donat a Catalunya, ara ja fa més de trenta anys, és possible que ho ens ho acabi traient en mooooooolt menys temps. Quedem avisats.

La culpa no és de ningú i és de tots, perquè avui dia tot és relatiu i ningú és culpable (tot i que al llarg de la història sempre han pagat justos per pecadors). Catalunya és un poble que sap defensar-se i que sap queixar-se. Ara fa falta veure si és un poble que sap sacrificar-se per tirar endavant tot el que ha de venir... al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre pagar impostos a Madrid o pagar-los a Brussel·les? Quina diferència hi ha entre que ens imposin el castellà a les escoles com que s'obligui al jovent a parlar l'anglès i el francès a uns nivells més que avançats? Sentint-ho molt, Catalunya no s'adona que Europa no deixa de ser un gran monstre que engolirà qualsevol rastre d'identificació individual en el marc de les identitats nacionals, i que només és possible sortir d'una crisi com la que tenim amb un model de decreixement i economia proteccionista. Però, és clar, d'això ja ningú vol sentir-ne parlar perquè identificar els propis defectes als ulls externs és quelcom que no agrada a ningú, i reconéixer que l'Europa de l'euro és el gran fracàs de tots els invents aglutinadors en termes polítics encara cou més a un poble que tenia posada l'esperança en una Europa forta i unida que hauria de reconèixer una sobirania que mai reconeixerà... O sí?

No m'oblidis

Explica la llegenda que Déu es passejava pel Paradís posant nom i color a totes les flors que existien, i n'hi havia una en concret, petita i discreta, que esperava el seu torn mentre ploriquejava : "No m'oblidis, no m'oblidis!", però El Creador no podia sentir-la perquè anava enfeinat; fins que un cop acabada la seva tasca de batejar les flors, Déu va fixar-se en la floreta que seguia repetint: "No m'oblidis, no m'oblidis!" i li va dir:

-No tinc més noms per donar, però a tu et posaré "No m'oblidis", els teus colors seran el blau del cel i el vermell de la sang, consolaràs als vius i acompanyaràs  els morts en el seu traspàs.

És per aquest motiu que, sovint, les núvies trien alguna floreta de no m'oblidis per dur-la al seu ram i tampoc no és estrany trobar-la en les corones mortuòries que acomiaden els éssers estimats.

És per aquest motiu, també, que planto roses roges i llesamí blanc al jardí que guarden la pau de la casa, i també tinc petites flors de no m'oblidis a l'habitació, al costat de la tauleta de nit, per no oblidar les històries més boniques de la meva vida i perquè, evidentment, tampoc s'oblidin de mi.

L'etern acné juvenil

Tenir la pell greixosa té certs incovenients ja que la meva cara continua assemblant-se a la d'una adolescent d'hormones revolucionades, en els moments més inesperats i, majoritàriament, més inoportuns, sobretot en aquelles dates assenyalades i trobades en que hi haurà fotografia de grup i un record per l'eternitat. Sí, es miri per on es miri allà estic jo amb la cara plena de cràters i de vermellors sospitoses. L'avantatge de tot plegat és que ja tinc dominat el truc de la llum i on he de situar-me en el moment en que es fa la fotografia per evitar que la meva cara aparegui molt pitjor del que realment està. Tota experiència és positiva, fins i tot la d'optar per clavar una mirada assassina al fotògraf i, d'aquesta manera, deixar-li ben clar que la seva presència no és benvinguda i, si és una mica intel·ligent, ell mateix entendrà el per què.

Després de passar uns anys d'adolescència sense excessives complicacions cutànies, vaig decidir fer una visita al dermatòleg per mirar de trobar alguna solució per dissimular el meu etern acné juvenil, el qual no és dramàtic però força empipador. El cas és que, després de receptar-me una dieta més rica en fruita, verdura i banys de sol, també va fer-me una llista de les potingues que havia de posar-me i que aquí transcric sense citar el nom dels medicaments:

* Crema de nit (35g) per a netejar els porus infectats

* Crema hidratant diària per a pells grasses

* Xampú de cabells d'ortigues blanques

* Pastilles per a tractament mensual en cas d'augment de l'acné

Si a tot això hi sumem el cost de la visita, puc assegurar que la broma em va sortir per més de 120€, suposant que això sigui un preu irrisori per la salut de la pell i, encara més important, de la meva imatge.

Amics i amigues, arribats a aquest punt només espero dues coses:

1- No quedar-me sense feina

2- Que no em facin més fotografies després de quedar-me sense feina

Tot passa

Sí, definitivament ja és hora de posar fil a l'agulla a dia 5 de setembre perquè el temps passa i les tasques pendents que tinc a l'agenda no perdonen la deixadesa ni la mandra. Tinc en vista unes quantes revisions mèdiques protocolàries, res greu, aquelles coses que toquen de fer cada any; algun casament on he de cantar (sí, sí, encara que sembli mentida, hi ha gent que es casa i que hi posa música en directe en comptes de llogar una discoteca mòbil), i entregues de feina.

Però el temps no passa igual per a tothom, especialment per la meva gata negra que menja i dorm... qui fos gat! Ella, que se sap estimada i necessitada, estira sinuosament la columna vertebral i badalla, convidant a desafiar el seu impertorbable horari diürn, abans no arriba l'hora baixa dels últims dies d'estiu. Com cada vespre, esperarà que regui el llessamí de flors blanques per amagar-se entre la mata verda i espesseida dels arbusts que encara no hagi mullat. Potser em portarà, contenta i enjogassada, una sargantana que deixarà als meus peus i que, lamentablement, hauré de llençar a les escombraries després que la pobra bestiola hagi patit els jocs preliminars d'un felí de ciutat que treu la vida per no oblidar el seu instint; què hi farem,  la naturalesa és cruenta en totes i cadascuna de les seves etapes!

Mentrestant, com cada vespre, pensaré que qui dia passa any empeny, i que demà serà un altre dia.

SETEMBRE, per fi!

Cada mes de l'any em porta a la memòria coses i records viscuts, olors, sensacions i el gust de temps passats.

SETEMBRE és el mes de les fulles caigudes entre les llambordes, dels castanyers d'índies bords que perden els seus fruits de clova punxeguda, malgrat els intents dels vianants de no rebre'n un fatal impacte mentre passegen. SETEMBRE és boirina gris de matinada barrejada amb l'aroma del cafè de les fàbriques llunyanes de la Nestlé. Però sobretot, SETEMBRE marca la fi d'aquell sol impertinent de migdia que crema sense pietat; marca, també, l'empresonament dels peus entre mitjons finets de cotó i unes sabates lleugeres; SETEMBRE ens vesteix amb una gavardina beige vespertina. SETEMBRE ens obre les portes del teatre, dels liceus i dels ballets; ens espera amb els braços oberts perquè entrem a les biblioteques de les facultats i ens enclaustrem entre pàgines polsegoses i les parets d'antics convents venerables que poblen el barri vell de la meva ciutat.

Girona té una màgia difícil de descriure quan es muda el vestit d'estiu i fa acte d'introspecció davant la vinguda dels mesos freds; ser filla de la Girona humida i gris de Josep Pla comporta certs privilegis estètics pel que fa al paisatge de tardor intra murs, els quals espero amb impaciència i amb moltes ganes d'oblidar la calor i la xafogor passades.