dijous, 30 de juny del 2011

Memorial Pere Rodeja Ponsatí

Era en un acte a l'Ajuntament de Girona, la tarda del 2 de desembre de 2009, quan abans de començar la xerrada -ja no recordo què vaig anar a sentir- algú va anunciar públicament que en Pere Rodeja de Can Geli havia mort feia unes hores. Les reaccions no van fer-se esperar, i l'onada de sorpresa i de xiuxiuejos va donar lloc al silenci progressiu; l'acte havia de continuar, però la gent es miraven els uns als altres amb intencions clares i concises: "després parlem", semblava que deien.
Tinc a les mans el llibre que dimecres passat (29 de juny) regalaven en el Memorial d'homenatge a en Pere Rodeja, i l'he fullejat ràpidament. A tots els escrits hi trobo el gran símil: en Pere era un home bo i l'últim d'una classe de llibreters que també s'hauria extingit amb el seu traspàs. Em cal dir d'entrada, però, i una mica entristida, que jo no vaig tenir el privilegi d'haver-lo conegut.

Com ja he dit alguna vegada en aquest blog, els meus pares eren uns nouvinguts,  uns foranis que no formaven part de la vida social ni, encara menys, de la vida cultural gironina. Malgrat que els dos van cursar estudis superiors universitaris, ells preferien les llibreries de Barcelona per anar a comprar; llibreries molt més impersonals però més adequades a les necessitats que ells tenien. Podria arriscar-me i dir que la meva mare necessitava hores i hores per esplaiar-se en la tria d'un llibre, havia de seure i passejar, sense que això fos garantia de que s'endugués algun exemplar cap a casa. Jo sóc igual. He perdut tardes senceres a les llibreries, i si el meu pressupost ho permetés, em deixaria la meitat del meu sou en ampliar la biblioteca de casa meva. Segurament era aquest el motiu, a més de la justa distribució de l'espai adaptada a l'urbanisme dels carrers antics de la ciutat, pel qual la Geli no era la llibreria que els meus pares més freqüentaven.

Amb el pas dels anys, vaig créixer i decidir estudiar la carrera d'Història a Girona i la Geli es va acabar convertint, finalment, en la meca de l'adquisició del meu patrimoni de professió. Evidentment, veia sovint en Pere feinejant darrera el taulell o a la rebotiga, però em reca saber que mai vaig creuar quatre paraules amb ell ni vaig poder-li demanar consell.
En qualsevol cas, vaig assistir de grat en l'acte que feia homenatge a una figura tan meritòria i destacable com la seva a la nostra ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada