dijous, 1 de desembre de 2011

27 anys

"Ahir vaig fer 27 anys" és el que hauria escrit d'haver tingut un diari on escriure-hi les meves reflexions, però fins ahir no en tenia. Me n'adono que m'he fet gran des de l'última vegada que vaig escriure allò que em passava pel cap -evidentment es tractava d'un plany per un amor no correspost, cosa freqüent en els meus temps d'adolescent- en una llibreteta vella i desgastada, per despistar la temptació de lectures alienes i tafaneres.

Amb 27 anys canvien les prioritats i poc tenen a veure amb aquelles que als 17 semblaven indiscutibles. No només canvia la manera de veure les coses sinó l'aspecte físic; ja no sóc una adolescent púber, amb les costelles marcades, els genolls sortits, ortodòncia a les dents, cua de cavall i vestida amb els eterns texans, el jersei nyigui-nyogui i les bambes urbanes. Les formes del cos s'han arrodonit i estilitzat, em miro al mirall i hi veig una dona, jove encara, però una dona. Els cabells segueixen el trist i molest costum d'arrissar-se a discreció i voluntat del grau d'humitat del dia, em pentini com em pentini, les dents llueixen blanques i ben ordenades gràcies al pla d'estalvis que els meus pares sempre tenien al banc "perquè mai se sap què pot passar" i que van anar a parar a la meva boca. En el meu vestuari hi continua havent dos o tres texans perquè són el comodí ideal i el pa nostre de cada dia, a més de vestits i alguna faldilla curta, peces de roba que durant l'adolscència eren tabús i del tot inexistents. No he pogut abandonar les bambes urbanes perquè en sóc una autèntica fanàtica, tot i que he hagut d'aprendre a caminar amb sabata negra de taló i amb sandàlies lleugeres, depenent del guió que exigeix la ocasió.

Encara no pago hipoteca, no m'he casat ni tampoc tinc fills, però no és una situació dramàtica; al cap i a la fi en tinc per les meves necessitats i no em falta de res, tot i que sempre podria millorar. En el fons tampoc sé si desitjo lligar-me en sant matrimoni amb un banc i signar un contracte amb l'home de la meva vida (o es fa al revés???)... toca, tots sabem que agradi o no, toca, de la mateixa manera que toca treure's un carnet de cotxe o trobar la feina que et permeti pagar ls factures i mantenir la família, toca i no se'n parli més.

Veurem què escric quan faci 37 anys...

1 comentari:

  1. Per molts anys, Elara! Vint-i-set no són res. Recordo que em vaig considerar un noi fins al dia que vaig fer els trenta. Ja tenia tres filles i feina estable i era un home de "profit", però em vaig començar de veure gran.
    Un poema que sempre m'ha servit per marcar-me l'itinerari és el Viatge a Ítaca, de Kavafis. El rellegeixo sovint i manté obert l'esperit per encarar-me a tot allò que la vida em vulgui enviar.

    ResponElimina